G.
Antoni Vilamassana
El
G. Antoni Vilamassana era tota una estampa de missioner. Els seus
setanta-sis anys no havien aconseguit minvar la seva constitució
vigorosa ni les seves energies per al treball.
La impressionant barba, que veiem a les seves fotografies, ens fa pensar immediatament en els anys transcorreguts heroicament a les missions africanes de Guinea Equatorial. La seva vida de sant i d’apòstol tindrà digne coronament amb el llorer del martiri.
La impressionant barba, que veiem a les seves fotografies, ens fa pensar immediatament en els anys transcorreguts heroicament a les missions africanes de Guinea Equatorial. La seva vida de sant i d’apòstol tindrà digne coronament amb el llorer del martiri.
El
G. Antoni Vilamassana Carulla va néixer a Massoteres comarca de la
Segarra (Lleida), el dia 29 de gener de 1860. Els seus pares es deien
Antoni i Josefa. Va ingressar a la Congregació de Missioners Fills
del Cor Immaculat de Maria quan tenia ja 23 anys. Va professar com a
Germà Coadjutor el dia 23 de desembre de 1884.
El
dia 7 de gener de 1887 fou destinat a les difícils missions de
Fernando Poo. El G. Antoni va resistir-hi uns trenta anys
(1887-1917). Però, passats aquests anys, va haver de tornar a la
Península amb la salut arruïnada.
Durant
el temps de missioner a Fernando Poo, el G. Antoni Vilamassana es va
distingir per la seva formalitat, pel seu amor al treball i pel seu
bon esperit religiós. Durant dos anys fou l’encarregat de la finca
de Banapà (1915-1916). Aquest bienni va acabar amb la seva salut.
Ell, sempre molt exigent amb ell mateix, es va trobar amb persones
molt apàtiques. Va passar moltes estones amargues. El pes dels anys
en aquella llarga vida tropical amb tantes inclemències (calor,
pluges, cansament) van minar el seu organisme que apareixia cada dia
més deprimit i ruïnós.
El
G. Antoni Vilamassana va retornar a la Península i fou destinat a la
comunitat de Tarragona. Allà va seguir treballant com un jove: tenia
cura de la cuina, de la sastreria, de la neteja, de tot el que
necessitava aquella comunitat del carrer de Sant Llorenç, formada
principalment pels claretians catedràtics de la Pontifícia
Universitat de Tarragona.
Tenia
més de setanta-sis anys quan la persecució religiosa va dispersar
la seva comunitat de Tarragona. Ell, que tantes vegades s’havia
encomanat a sant Fructuós i companys, ara en seguiria l’exemple de
fidelitat a Jesucrist donant també com ells la pròpia vida.
El
G. Antoni fou un màrtir de la caritat. En aquells dies difícils, es
va oferir per acompanyar el P. Frederic Vila, superior de la
comunitat; i tant el P. Frederic com el G. Antoni foren capturats i
conduïts a la presó flotant del vapor «Río Segre», ancorat a
Tarragona. A la presó va seguir sempre tan devot i servicial com
sempre.
El
dia 25 d’agost fou especialment terrible per a la gent d’aquell
vaixell. Seixanta presos van sortir cap a la mort en quatre
expedicions: la primera al matí, la segona al migdia, la tercera a
la tarda, i la quarta a la nit. En el tercer grup hi anaven tots els
rectors de la ciutat, altres sacerdots i religiosos ancians, entre
els quals figurava el nostre G. Antoni. En sentir el seu nom, es
confessà, va recollir alguns objectes personals i de neteja, per si
era veritat que els traslladaven al vaixell «Uruguai» ancorat a
Barcelona, es va acomiadar afectuosament dels seus germans de
comunitat, i va sortir tranquil amb l’expedició, que no va anar a
l’«Uruguai», sinó al cementiri de Valls.
Carregades
les vint-i-quatre víctimes al camió, en arribar a aquesta ciutat,
cantaven el Crec en un Déu, i altres himnes religiosos; de tal
manera que una velleta va fer aquest comentari, més valuós que
qualsevol panegíric:
– Quins
cants tan bonics, aquells! No eren d’aquells cants de festa, sinó
molt bonics, i feia goig sentir-los.
Van
ser assassinats a la sortida de Valls, al segon quilòmetre de la
carretera de Santa Coloma de Queralt; no els van donar el tret de
gràcia i molts van quedar amb vida. Al cap de dues hores els
milicians van obligar als enterradors de Valls a donar-los sepultura,
cosa que van fer amb molt de dolor, com ho explica un d’ells:
– Jo
estava sobre la plataforma del camió per col·locar-hi els
afusellats, i en agafar-los de mans del company, notava que alguns
estaven encara calents i algun amb vida. Les amenaces dels membres
del Comitè, allà presents, van obligar a executar les ordres
rebudes. En arribar al cementiri ja tots havien mort.
Ara
ens pot semblar molt cruel, tot això; però aquells dies les coses
anaven així… Al cementiri vallenc descansen, sense possibilitat de
ser identificades, les restes del G. Antoni Vilamassana Carulla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada